JOAN TODÓ

La Sénia, 1977

A banda de llicenciar-se en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, i fer una tesina sobre Josep Carner, ha publicat poemes solts en publicacions de paper com Esment (Igualada, l’estiu del 1996), La Veu de l’Ebre (Tortosa, desembre del 2002), Reduccions (Vic, octubre del 2004), Desmontando mundos (L’Hospitalet de Llobregat, abril i juny del 2005; n’hi ha versió acrobàtica a www.joves.org) o Divers (setembre del 2005, també a www.joves.org, on igualment realitza crítiques de poesia estrangera), així com en revistes electròniques com El tacte que té (abril del 2004; www.eltactequete.com) o Paper de Vidre (des del setembre del 2004 fins a l’actualitat i més enllà; www.paperdevidre.net).
D’altra banda, li van editar un assaig, “Les paraules del riu” (sobre els poetes de les terres de l’Ebre, els quals s’ha dedicat a llegir amb una atenció no únicament motivada, diu ell, per la proximitat local) en un volum mig perdut de premis literaris locals, i durant alguns anys va dedicar-se a tocar la dolçaina i la guitarra de canya amb la Ronda dels Ferrer, a banda de col·laborar, fa temps, amb el compositor Rossend Aymí. Actualment col·labora a la revista Projeccions de cinema (en premsa). També ha pujat algun cop damunt les taules per recitar els propis versos: al bar Horiginal el gener del 2005, i al festival Bouesia, a la Cava, l’agost del mateix any. I ha participat com a coautor (amb Iban Beltran) i holograma en un experiment parateatral, Lo mite Todó: celebració del silenci, estrenat a la sala Àrea Tangent, de Barcelona, el març del 2004.
Aparegué, igualment, en la recopilació Paper de Vidre (Cornellà de Llobregat, LaBreu, 2005), publicada a la mateixa casa on, si tot va bé, publicarà l’octubre d’enguany el seu primer llibre, Los fòssils al ras. De moment, de fet, hi ha hagut poca recepció dels seus versos: no guanya premis ni quan ho intenta. Algú, però, ja l’ha definit com un poeta “agradablement inquietant”, i algú més l’ha relacionat amb Joan Vinyoli. Ell, per si de cas, es resguarda dient que encara n’està aprenent, d’escriure, i que per això imita els bons, ben lluny encara d’haver trobat la pròpia veu. De fet, és una persona ben poc xerraire, durant el dia.