Hölderlin va resumir les aspiracions de molts redactors de versos quan va escriure que “tot el que perdura, ho funden els poetes”. Potser és per això que la poesia va nàixer com a càntic. Precisament perquè aspira a la perduració, la poesia es refugia en la música com en la seua pàtria, perquè la música és fluïdesa; perquè només en ella el temps s’ha transmutat en art.

Túrnez i Sesé són músics que estimen la poesia. Ho van demostrar en un primer disc corprenedor, Quedarà la paraula, que feia reviure la sinceritat tendra i fonda dels versos de Desideri Lombarte, i ho van confirmar en L’arbre de l’esperança, ara amb poemes de Josep Carner i de Salvador Espriu. Sol blanc prossegueix aquest camí amb una exigent maduresa.

Així, tornem a sentir la veu dúctil i incitadora de Túrnez -en algun cas voltada de convidades de luxe com Maria del Mar Bonet o Rosa Zaragoza, o en diàleg amb la veu clara i juvenil de Laia Rius- i els acords netíssims de Sesé, ara convertint en música una petita antologia de poetes de les terres occidentals; alguns de tan coneguts com Màrius Torres o Maria Mercè Marçal, i d’altres encara inèdits. Tot i la diversitat dels poetes triats, Sol blanc és un disc ambiciós i unitari. Hi predomina un to suaument líric, alhora romàntic i seré, de música de cambra íntima, de vetlada en clarobscurs, on s’intueixen els lleus decandiments de la melancolia, tot contrapuntuat amb esclats d’una alegria festiva i dansarina, com en “Cançó de pluja”.

Els músics embolcallen les paraules com una petita orquestra de corda i percussió que crea atmosferes denses, subtilment envoltants, i fan de cada cançó una peça d’orfebreria que demana ser escoltada moltes voltes, i sempre amb plaer, sense desvelar-nos del tot el seu misteri impregnador. Sincerament, crec que no hi ha baules dèbils en la cadena musical que ací han forjat Túrnez i Sesé, però m’atreviria a dir que cançons com “Digueren”, “Tu que m’has descobert”, “Ella parla de nits” o la sinuosa “Plegar cargols” estan entre les millors que han firmat fins ara i entre les millors, sens dubte, que podem escoltar ara i ací. Els poetes ens hem de resignar a reconèixer-ho: és gràcies a la música que descobrim que algunes cançons són com una casa que sempre havia sigut nostra i que, ignorants com som, no havíem habitat mai. I des que les sentim, la seua companyia ja no ens deixa.

Enric Sòria.
Poeta